El serraller prussià ︎︎︎
Miguel Milá ︎︎︎
André Ricard ︎︎︎
Metaverso ︎︎︎
Diseño antisocial ︎︎︎
Inteligencia artificial ︎︎︎
Miguel Milá ha sigut una de les figures més influents del disseny a Catalunya. El seu extraordinari llegat comprèn una àmplia gamma d’objectes i espais que fusionen magistralment la tradició amb la modernitat, la funcionalitat amb l'estètica. Objectes i espais que han deixat una petjada inesborrable en el panorama del disseny europeu del segle XX.
Nascut a Barcelona l’any 1931, els seus dissenys són el testimoni d’una manera pròpia d’entendre el món, forjada en l’estima pels objectes. Va créixer en l'escassetat d'una indústria colpejada pels estralls de la Guerra Civil, en un context en el qual l'artesania suplia encara les mancances industrials i on el valor de les coses transcendia els cicles productivistes que, massa sovint, promouen actualment l’obsolescència dels objectes.
Avui, els seus llums, cadires, aixetes i bancs reivindiquen amb més força que mai una manera més sostenible d'habitar el món.
Fill de Montserrat Sagnier i de José María Milá, primer comte del Montseny i president de la Diputació de Barcelona durant el règim de Primo de Rivera, Miguel Milá prové d’una família de la burgesia vinculada a la política, interessada per l’art i l’arquitectura. Així fou com els seus oncles segons, Pere Milà i Rosario Segimon, encarregaren l’any 1905 a Antoni Gaudí el disseny de la Casa Milà, referent emblemàtic del Modernisme. Per part de mare, Enric Sagnier, amb més de tres-cents edificis documentats a Barcelona, fou també un important arquitecte de l’època. Aquest context familiar marcarà el gust de Miguel Milá per la cultura material i també l’interès per l’arquitectura, uns estudis que iniciarà i deixarà inacabats per començar a treballar com a interiorista al despatx d’arquitectura que tenien el seu germà Alfonso i Federico Correa.
Com a interiorista, Milá sovint concep els espais com una disposició d'objectes que utilitza per estructurar els diferents entorns des d'una perspectiva funcional, però també estètica, en relació amb l’emoció que ens produeixen els objectes, fins i tot quan no els fem servir. Aquella dimensió que ens hi vincula emocionalment, a través de la qual els objectes són capaços de transcendir i modificar la nostra realitat.
El seu primer gran projecte com a interiorista li arriba de la mà de José Antonio Coderch, l’any 1961, quan aquest li encarrega la Casa Paricio de Sant Feliu de Codines. Amb els anys vindran altres projectes, com ara els interiors de les cases de la família Puig, a Barcelona i Calella, per a qui dissenya també els interiors de la fàbrica i les oficines de l’empresa.
En l’àmbit de l’interiorisme destaquen diversos projectes expositius, com ara l’estand dels Premis Delta a Hogarhotel, que dissenya juntament amb l’arquitecte i dissenyador Rafael Marquina, l’any 1961; l’exposició Tàpies, els anys 80 (El Saló del Tinell, 1988); l’antològica de Salvador Dalí (Museo de Arte Contemporáneo de Madrid, 1983); Barcelona, París, New York (Palau Robert, 1985) o l’exposició monogràfica sobre Albert Ràfols-Casamada (Fundació Miró, 1985).
Aquestes exposicions segueixen gairebé sempre l’ordre cronològic de les peces exposades i compten amb un artefacte expositiu que concep sota la màxima d’acompanyar, cedint sempre el protagonisme als objectes.
Milá col·labora també en altres projectes singulars, entre els quals destaquen els interiors dels vagons de metro de la sèrie 3000 (TMB, fabricat per CAF, 1986) i la sèrie 2000 (TMB fabricat per CAF i Alstom, 1992), dissenyats juntament amb Rafael Montero. La seva aportació en millora el confort incorporant uns seients antivandàlics fabricats en resina sintètica, reduint al màxim la gamma cromàtica dels diferents elements que integren l’espai i possibilitant una qualitat de llum més confortable. El seu disseny, a través de la disposició i la forma dels objectes, millora la manera d’interaccionar, seure o recolzar-nos dins l’espai.
Entre 1997 i 1999 dissenya, per encàrrec de la Fundació Caixa Catalunya, l’interiorisme d’època de la Casa Milà, l’edifici que havien encarregat els seus oncles segons, Pere Milà i Rosario Segimon, l’any 1905.
Diu el filòsof Nelson Goodman que tots els processos de construcció de mons formen part del coneixement. Comprensió i creació van sempre de la mà. És prototipant com Milá entén l’ofici de dissenyar: un exercici de prova i error a través del qual va definint formalment els objectes que dissenya. Un procés de coneixement de les possibilitats i limitacions de les formes i dels materials, on esdevé possible allò imprevisible.
De petit, Miguel Milá s’ajudava d’una caixa d’eines que li van regalar i que emprava per resoldre aquells petits treballs molestos. La conservarà també de gran. Aquella caixa d’eines l’acompanyarà sempre en els seus dissenys.
Motivat per la necessitat d’equipar els espais interiors, ben aviat s’interessaria pel món dels objectes. Era la dècada dels anys cinquanta, el país vivia un període d’autarquia caracteritzat per l’escassetat de materials i la prohibició d’importacions, i la indústria local no proveïa d’objectes que satisfessin els anhels de modernitat amb els quals Milá empatitzava.
L’any 1957 crea, juntament amb els seus amics i arquitectes Francisco Ribas i Eduardo Pérez, l’empresa Tramo, el nom de la qual provenia de l’acrònim “Trabajos Molestos”, que de petit havia creat per oferir-se a fer encàrrecs als seus germans grans.
En els seus inicis l’empresa se centra en la fabricació de llums en sèries limitades produïdes gairebé de manera artesanal. D’aquesta etapa en destaquen els llums de peu TMC Tramo Móvil Cromada (1958) i TMM Tramo Móvil Madera (1962), així com els llums de taula Asa (1959), Manila (1961), Cesta (1962) i Cestita (1962). Tramo li servirà per materialitzar els seus primers objectes, on descobrim una mirada pragmàtica i artesanal que ell mateix definirà com a preindustrial.
L’any 1961, debilitada per les dificultats empresarials, l’empresa Tramo passa a ser Maenfra-Tramo, i els empresaris Lluís Soler i Enric Coma-Cros substitueixen Francisco Ribas i Eduardo Pérez com a socis de l’empresa. Tramo abandona la seva seu del carrer Cristina per situar-se en un local del carrer Freixa, on Milá hi instal·la el seu estudi.
Durant aquells anys, coneix la Maria Rosa Ventós, la Montserrat Tort i la Montserrat Tayà, que havien fundat, uns anys abans, la botiga Gres. Inicialment, la seva relació serà merament comercial, com a distribuïdores dels seus productes, però ben aviat començaran a col·laborar en diferents projectes, entre els quals destaca la participació al concurs Hogar Económico, convocat per Hogarhotel. Aquella convocatòria la guanyaran amb una proposta que incloïa alguns objectes dissenyats expressament per a l’ocasió, com ara la prestatgeria de fusta i cuir MM (Gres, 1962) i el llum de suspensió WT, en la seva primera versió conformada de plàstic (Gres, 1962).
Les divergències en la manera de fer, concebre i produir els productes aniran allunyant Milá de Maenfra-Tramo, de la que se’n desvincula definitivament l’any 1963, emportant-se el dret de reproducció dels seus dissenys i ubicant el seu nou estudi a la flamant inaugurada botiga de Gres al carrer Johann Sebastian Bach.
A Gres hi organitzaran exposicions i conferències. Hi coneixerà a Oriol Bohigas, Francesc Català-Roca, Llorens Artigas i Albert Ràfols-Casamada: arquitectes, fotògrafs, artesans i artistes que impactaran en la seva dimensió intel·lectual.
L’any 1960, Miguel Milá entra en contacte amb l’Agrupació de disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives, avui Associació de Disseny Industrial del Foment de les Arts i del Disseny (ADI-FAD), que llavors integrava un reduït grup de dissenyadors i arquitectes liderats per Antoni de Moragas i André Ricard.
Alexandre Cirici Pellicer, Pau Monguió, Ermengol Passola, Juli Schmid, Albert Bastardas, Oriol Bohigas, Ramon Marinel·lo, Maria Rosa Ventós, Manel Casas, Rafael Marquina, Joaquim Belsa, Jordi Galí i el mateix Miguel Milá compartien la idea que calia dissenyar-ho tot i que, com a col·lectiu, els seria més fàcil fer entendre a la indústria i a la societat el potencial del disseny com a eina de transformació social i econòmica.
Milá integrarà diverses juntes, com a vocal i com a tresorer. De 1974 a 1976 i de 1984 a 1985, en serà també president. L’impuls de l’associació, especialment a través dels Premis Delta, serà fonamental per assentar les bases i promoure el disseny industrial arreu del territori.
Amb l’ADI-FAD, viatja a Venècia, París, Londres, Montreal, Moscou, Kyoto i Dublín, per assistir a diversos congressos de l’International Council of Societies of Industrial Design (ICSID). Participarà també en el disruptiu i emblemàtic congrés que l’associació organitza a Eivissa, l’any 1971.
Els seus dissenys han sigut seleccionats als Premis Delta en cinquanta-set ocasions. Molts d’ells han estat premiats amb el Delta d’Or i el Delta de Plata. Entre aquests, cal mencionar el seu darrer premi Delta de Plata, atorgat l’any 2024 a l’aplic Estadio Singular (Santa & Cole, 2022). Concebut l’any 1987, originàriament com a llum de suspensió per al nou edifici de la Diputació de Barcelona, exemplifica la resistència al pas del temps de molts dels seus dissenys.
La ruptura amb l’empresa Tramo, l’any 1963, provocarà que Milá busqui noves editores per donar sortida als seus dissenys. A més de Gres, comptarà també amb l’empresa Polinax, creada pel seu germà Leopoldo i Carlos Pablos. El llum Max Bill (Polinax, 1964), que segueix editant actualment Santa & Cole amb el nom de M64 (Santa & Cole, 2015) i que Milá havia concebut per a l’Hotel de Mar, de Palma, es convertirà en un dels primers objectes a ser produïts per aquesta empresa.
Amb Polinax dissenyarà les seves primeres peces de mobiliari per a exterior, entre les quals els fanals Báculo (1966) i BM, juntament amb l’arquitecte Pep Bonet (Polinax, 1967), així com el banc per a la plaça Reial de Barcelona (Polinax, 1983), embrió dels bancs que seguirà reinterpretant més endavant. Dissenyarà també l’escala de cargol MM (Polinax, 1975) i les llars de foc A-14 (Polinax, 1977) i A-9 (Polinax, 1978).
L’any 1987, juntament amb els seus germans Leopoldo i Luis María, funda l’empresa Diseño Ahorro Energético (DAE). Centrada inicialment en el disseny i desenvolupament d’instal·lacions d’energia solar, DAE succeirà Polinax en la fabricació d’alguns dels seus productes. D’aquesta època cal mencionar la col·lecció de mobiliari urbà Montserrat, dissenyada juntament amb Carlos Marzabal (1990).
A més de Tramo, Gres, Polinax i DAE, Milá ha col·laborat amb un llistat inacabable d’empreses editores i fabricants, algunes de les quals encara avui segueixen comercialitzant els seus productes. Entre aquestes empreses destaquen: ICS, Arce, Mobilplast, Consusa, Artespaña, García Garay, DCP, Metalarte, TMB / CAF, B&T Barcelona / C.I.M, Mondano Designs, Tágono, Miscel·lània, Central del Vidre, Supergrif, Seyfor, Escofet, IMAT, FSB, Almerich Design, BD Barcelona, Santa & Cole, DAE-Chimeneas, Dessie, Sancal, Acord Disegno, Concepta, Artquitect, Sapic, Valli Arredobagno, La Mediterránea, Watchcelona, Nani Marquina, Alis, Made in Cire, Industrias Tagar, AOO, Expormim, Kendo Mobiliario i Urbidermis.
Miguel Milá s’ha format i ha format, conversant. De petit, amb els seus germans, a la “rotonda”, una sala a la casa familiar d’Esplugues de Llobregat que havia fet construir el seu pare i que disposava d’un gran sofà i butaques individuals. De més gran, amb la seva esposa María Valcárcel i els quatre fills que tindran: Juan, Gonzalo, Micaela i Lucas.
Va ser professor a l’escola Elisava, de 1961 a 1967, i a l’escola Eina, des de 1967. A les classes, amb els alumnes, parlaven d’ordre i funció, de benestar, d’estètica i de bellesa, atributs a partir dels quals es defineixen els objectes. Ho feien també projectant i aprenent d’aquests, en tant que mediadors de la nostra interacció amb l'entorn i les convencions que els humans hi establim relacionant-nos-hi.
Al llarg de la seva carrera, Miguel Milá ha estat distingit amb diversos reconeixements. L’any 1987 rebé el Premio Nacional de Diseño, organitzat per la Fundació BCD i el Ministerio de Industria; l’any 1993, la Generalitat de Catalunya li atorga la Creu de Sant Jordi.
L’any 2008 rebé el seu primer gran reconeixement internacional: el premi Compasso d’Oro ADI Internazionale, concedit per l'Associazione per il Disegno Industriale. L’any 2010 rep el Premi Nacional de Cultura, a la trajectòria personal i artística, de la mà del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). L’any 2016, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes, del Ministerio de Cultura, i l’any 2024, la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, concedida a títol pòstum per l’Ajuntament de Barcelona.
Diverses exposicions i mostres han recollit l’obra i el llegat de Miguel Milá al llarg de tots aquests anys. Una de les primeres exposicions que li varen fer fou a la Galeria Ars Sacra, l’any 1968, amb una selecció d’objectes que havia dissenyat fins llavors. L’any 2003, el FAD organitza l’exposició MM Miguel Milá, al Palau Robert de Barcelona, dins del marc de l’Any del Disseny. L’any 2007, la Generalitat de Catalunya Programa l’exposició Miguel Milá. La Sabiduría de Vivir, al Centre Cultural Blanquerna de Madrid. Algunes de les peces d’aquella exposició conformaran, uns mesos mes tard, l’exposició Homenaje a Miguel Milá, al Museo Nacional de Artes Decorativas de Madrid.
L’any 2024 el Fernán Gómez Centro Cultural de la Villa presenta Miguel Milá. Diseñador (pre)industrial, una de les exposicions antològiques més importants que s’han organitzat fins el moment. Una mostra amb més de dues-centes peces, prototips i plànols, que acollirà, revisada i ampliada el Museu del Disseny de Barcelona - DHub, l’any 2025.
Moltes coses m’ho varen dir tot
L’obra de Miguel Milá es fonamenta de tres pilars essencials: la utilitat, l’honestedat i l’empatia. Aquestes qualitats les descobrim no només en el seu treball creatiu, sinó que reflecteixen també l’ètica humanista de la seva persona.
Per a Milá el disseny ha de respondre a les necessitats reals dels usuaris. Els objectes han de ser útils abans que decoratius, fet que implica evitar, durant el seu procés de disseny, qualsevol artifici innecessari. Aquesta idea la descobrim en peces com el llum de peu TMC Tramo Móvil Cromada (Tramo, 1958), el disseny del qual permet que s’adapti a diferents contextos lumínics, per a diferents moments i usos.
Guardonat amb un premi Delta d’Or, l’any 1961, el seu disseny prové de dues referències anteriors: el llum TN Tía Nuria (1956) i el Tablas o Previa (Tramo, 1957), que Milá havia dissenyat uns anys abans. El TN neix de l’encàrrec que la seva tieta, l’escriptora Núria Sagnier, li va fer per a que redissenyés el seu espai de treball.
Malgrat els encerts d’aquells dissenys, Milá seguirà qüestionant aspectes com el pes, la versatilitat o els sistemes de fixació, i l’any 1962 dissenyarà el llum TMM Tramo Móvil Madera (Tramo, 1962) una versió més lleugera, fabricada gairebé íntegrament en fusta.
Aquells llums tindran continuïtat, encara, amb l’AL-2 (García Garay, 1968), i les posteriors reedicions promogudes per les noves editores que s’aniran creant al país durant les dècades dels anys setanta i vuitanta, entre les quals BD Ediciones de Diseño i Santa & Cole.
Cada reedició esdevé una nova possibilitat de millora. Milá aprofita cada nova versió per depurar formalment i materialment aquells llums, traient tot allò sobrant i incorporant millores en relació amb nous materials, processos de fabricació o innovacions tecnològiques.
Milá rebutja tot tipus d’excés, també pel que fa a la tecnologia. En defensa sempre un ús racional i adequat, que no limiti mai la vida útil dels productes. Qüestiona la idea de tendència i projecta objectes que puguin perdurar en el temps, tant pel que fa als materials com per l’estètica.
Els seus dissenys es fonamenten en els principis del Moviment Modern, però a la manera catalana, que integra elements propis del Noucentisme en la recerca de la cultura popular. La consideració merament instrumental dels objectes que promou el racionalisme queda matisada, en els objectes que dissenya, a través d’un ideal de bellesa que es projecta mitjançant la força expressiva i la identitat dels materials i com aquests es conformen.
Els objectes de Miguel Milá són bells en un sentit platònic, en relació a l’adequació de les formes i dels materials. Ho són també en una aproximació més kantiana del terme, que ens vincula a la bellesa a través del plaer estètic que descobrim, per exemple, en l’emoció que ens produeix l’encesa dels seus llums de peu, tot estirant del fil elèctric.
De petit, Milá quedava embadalit observant les cosidores, cosint. Admira també aquells qui han après a embolicar amb destresa. Petites accions en què, a través de la gestualitat, la matèria pren forma.
Els nusos i les unions de la canya de manila de molts dels seus mobles, i també dels seus llums Cesta i Cestita (Tramo, 1962) evidencien el saber fer de l’artesà. Nusos i unions que determinen la forma de l’objecte i ens vinculen a la tradició d’un ofici popular.
Creades inicialment a partir d’una pantalla de vidre ja existent, que havia descobert casualment a l’aparador d’una botiga, les nanses dels llums Cesta i Cestita ens permeten transportar-les. La seva inclusió no té una finalitat únicament pràctica, sinó que, descontextualitzades dels seus usos habituals, s’erigeixen com a metàfora de la idea de moviment.
Els objectes de Miguel Milá són empàtics. Molts dels seus productes promouen la interacció amb l’usuari. I ho fan, gairebé sempre, suggerint. Els llums TMC i TMM, per exemple, ens permeten moure la pantalla al llarg del travesser: TMC, incorporant una nansa, i la seva variant TMM, mitjançant una humil junta tòrica que connecta la pantalla amb el màstil.
Comercialitzades a partir de mesures estàndard, per a usos industrials i aplicacions domèstiques diverses, les juntes tòriques són elements que podem aconseguir fàcilment en qualsevol ferreteria. Fabricades durant aquells anys en cautxú natural, tenien una bona elasticitat i acomplien amb destresa la seva finalitat. No obstant això, es degradaven al cap de pocs anys, deixant de ser-nos útils.
Milá duia sovint a sobre una bosseta de recanvis d’aquelles juntes tòriques de cautxú natural, per a qui les necessités. Allò que podriem percebre com una mancança, com una debilitat —la degradació d’un material— ens predisposa també al seu manteniment. Mantenir els objectes, tenir-ne cura d’ells, ens hi vincula emocionalment, allargant la seva vida útil.
L’any 1989 va dissenyar Tomba’l (Miscel·lània, 1989), un paraigüer versàtil, que té en compte els pocs dies que plou als països mediterranis per incorporar una segona funció. Girant-lo es converteix en un cendrer. Dissenyat en la dècada dels anys vuitanta, avui en dia segueix sense ploure gaire i gairebé ningú fuma als espais interiors. No obstant això, l’objecte encara perdura, replantejat avui amb nous materials (Mobles 114, 2017) i podem seguint-lo veient, encara, en algunes botigues, executant una funció no tant utilitària com de mera representació. Tomba’l ens dona la benvinguda, l’utilitzem o no.
Durant la dècada dels anys noranta i dos-mil, Milá dissenya un parell d’aixetes: la col·lecció Hydra (Supergrif, 1990), juntament amb Carlos Marzabal, i la col·lecció Milá (Supergrif, 2004). La primera fou un encàrrec de Rafael Puig, amic seu de la infància i propietari de l’empresa Supergrif. La segona, una proposta que Milá li farà uns anys més tard, qüestionant l’arquetip tradicional de les aixetes convencionals.
Preocupat per l’ergonomia, el disseny d’aquesta última col·lecció d’aixetes en millora, a través de la forma, l’ús que en fem, i ens predisposa a interaccionar-hi més delicadament. A diferència d’altres aixetes, aquesta disposa del comandament a la punta de la canella, fet que evita que el cos de l’aixeta es mulli d’aigua quan l’accionem. La forma del comandament en simplifica també l’ús, i dificulta encendre l’aigua calenta quan no la volem fer servir.
En plena maduresa vital, Milá s’endinsa en el disseny de bancs públics. Ja n’havia dissenyat uns quants, abans, però amb el banc Neoromantico (Santa & Cole, 1995), una revisió del clàssic banc romàntic que ja havia iniciat, tímidament, amb el banc de la Plaça Reial (Polinax, 1983), aconseguirà transcendir la seva època, redefinint l’arquetip contemporani d’aquest element del mobiliari urbà.
Per a Milá, un banc ha de tenir en compte la comoditat i adaptar-se a l'escala humana i no pas a la de la ciutat. Exposats a l’espai públic, els bancs estan sotmesos a diferents usos i també a possibles agressions. Milá defensa que la millor manera de protegir-los és convertir-los en quelcom útil i necessari, que acabi sent estimat.
Fabricat en fundició d’alumini i llistons de fusta, a la manera de la versió tradicional, el banc Neoromantico en millora l’ergonomia, redimensionant l’estructura i els llistons per aconseguir un producte més resistent.
Amb els anys, dissenyarà nous bancs, entre els quals el Neoliviano (Santa & Cole, 2000), que incorpora recolzabraços, aportant un major confort, facilitant l’acció de seure i aixecar-nos, sense renunciar al perfil ergonòmic distintiu d’aquesta família de bancs. Ambdues propostes es complementaran, durant els anys següents amb noves versions, entre les quals el banc Neolineal (Santa & Cole, 2002); el banc Neoromántico sostenible (Santa & Cole, 2009); el banc Harpo, dissenyat juntament amb el seu fill, el dissenyador industrial Gonzalo Milà (Santa & Cole, 2014) i el banc Inner (Urbidermis, 2021).
Des de 1995, s'han produït més de 150.000 unitats d’aquests models que, distribuïts principalment en espais públics i prescrits generalment per l’administració, els han apropat a moltíssimes persones d’arreu del món.
Els objectes que va dissenyar Miguel Milá han sigut populars, en tant que reconeguts, estimats i valorats, però no sempre han sigut accessibles.
El comissari, escriptor i investigador Oriol Fontdevila sosté que no hi ha manera d’eludir l’efecte que les coses exerceixen sobre nosaltres. No és possible una emancipació de les mediacions amb què els objectes capturen la consciència humana i, alhora, configuren les relacions socials. Des del seu origen, molts dels objectes dissenyats per Miguel Milá van passar a formar part de les llars d’una determinada classe social, erigint-se en símbols d’un context socioeconòmic específic.
Milá prové d’una família acomodada i culta i els seus anhels de modernitat i progrés connecten amb els ideals del Moviment Modern i la seva voluntat universalitzadora: fer accessible el bon disseny a una àmplia majoria de la societat. Aquest ideal s’ha vist tanmateix limitat per algunes de les successives reedicions dels seus productes. Reedicions que n’han sofisticat els materials i millorat els processos de fabricació, mantenint l’excel·lència dels acabats, a costa d’encarir-ne el preu final.
Com a dissenyador, Miguel Milá ha establert un model de treball honest i respectuós amb els materials i com aquests es transformen. Ha transmès a les noves generacions una manera de dissenyar que equilibra tradició i innovació, sempre amb l’objectiu de millorar la vida quotidiana de les persones. Aquest és el principal llegat que ens deixa, i que podrem seguir aprenent a través de la força democratitzadora del coneixement que sorgeix de l’observació dels objectes.